Si la segona ELISA dóna positiu, es realitza una prova més sensible, anomenada transferència Western. Si la transferència Western surt positiva, s'analitza una segona mostra de sang en una transferència Western. Només si totes aquestes proves donen positiu, una persona és considerada "VIH positiva". Un resultat fals positiu és molt estrany (1 de cada 20.000 proves).

Com que el sistema immunològic necessita temps per crear prou anticossos perquè es puguin detectar, aquesta prova no es pot fer immediatament després que la infeccció hagi tingut lloc. Calen de 6 a 12 setmanes des del contacte amb el virus perquè es desenvolupin prou anticossos per ser mesurats. Per tant, una persona que se sotmeti a una prova del VIH durant aquest període pot donar negatiu malgrat estigui infectada. D'això, se'n diu un fals negatiu.

Per detectar una infecció del VIH abans d'aquest període s'ha de mesurar l'àcid nucleic víric a la sang del pacient (vegeu "càrrega vírica"). Tanmateix, aquestes proves són molt més cares i no s'utilitzen en exàmens rutinaris.

Com es van desenvolupar els fàrmacs antivirals moderns?
En la investigació de fàrmacs moderns, en comptes de provar a l'atzar quins fàrmacs podien ser els més efectius, els científics primer varen investigar els mecanismes moleculars d'una malaltia i varen intentar trobar les característiques més favorables per als fàrmacs. En aquest punt, la investigació elemental pot ser molt important: per exemple, quan els científics buscaven l'origen de la sida, que va resultar ser un retrovirus anomenat VIH, va ser de gran ajut l'ampli coneixement sobre retrovirus que tenien així com de les seves característiques generals.

Un cop van haver identificat el VIH, els científics van estudiar la seva aparença en detall, els seus components i les funcions específiques d'aquests components durant el cicle de vida del virus en una cèl·lula humana. Tant per a la identificació del virus com per a la investigació de la seva estructura molecular i la seva funció, es van fer servir molts procediments habituals de la biotecnologia moderna i de la tecnologia gènica. El virus va ser estudiat directament mitjançant la microscòpia electrònica, se'n va seqüenciar el genoma, se'n van caracteritzar totes les proteïnes i se'n van identificar les funcions. I, finalment, tota aquesta informació recollida per científics d'arreu del món va portar a la comprensió del VIH i dels mecanismes del seu cicle de vida en una cèl·lula humana.

Teòricament, hi ha moltes etapes en el cicle de vida d'un virus que poden ser objectius dels fàrmacs antivirals. Tanmateix, s'ha demostrat que fins ara els millors resultats són els derivats de dos enzims virals, la "transcriptasa inversa" (RT) i la "proteasa". El primer fàrmac, desenvolupat l'any 1986, va ser l'AZT, un anomenat inhibidor de la transcriptasa inversa (RT). El primer inhibidor de la proteasa (IP) va sortir al mercat el 1996. Els IPs són uns fàrmacs molt efectius, però també poden causar efectes secundaris seriosos. Encara ara, els fàrmacs anti VIH en ús inhibeixen aquests dos enzims virals, però de diferents maneres. S'estan fent intents de bloquejar altres enzims virals o estructures importants, per exemple, el receptor de mol·lècules que el virus necessita per identificar les seves cèl·lules objectiu.

Mesura de la càrrega viral
La mesura de la càrrega viral és la determinació directa de la quantitat de VIH a la sang d'un pacient. Per ser exactes, el que es mesura és el nombre de còpies de VIH-ARN per mil·lilitre (ml) de plasma. Els mètodes que s'utilitzen es basen o bé en l'amplificació directa de l'àcid nucleic (és a dir, una multiplicació exactament definida de les còpies d'ARN a la mostra), principalment mitjançant la PCR, o bé en l'alta amplificació del senyal mesurat (assaig d'ADN ramificat, bDNA). Actualment, el límit mínim de detecció és de 5 a 20 còpies de virus per ml de plasma, depenent del mètode que s'utilitzi. Aquestes són unes xifres bastant baixes; en comparació, més de 30.000 còpies víriques per cada ml de plasma es consideraria una càrrega vírica alta. El límit màxim de detecció es troba en uns 10 milions de còpies per ml de sang.

La càrrega viral és un marcador molt fiable del progrés d'una infecció i, avui dia, és l'indicador més important de l'efectivitat de la teràpia antiretroviral o de la necessitat de canviar la teràpia que s'està aplicant. L'objectiu de la teràpia és el mínim de càrrega vírica possible, i en el millor dels casos, un nivell "imperceptible" de còpies de virus a la sang del pacient.

Recompte de limfòcits t o de limfòcits CD4
Els limfòcits t o els CD4 són un tipus especial de glòbuls blancs que juguen un paper important i central en el sistema immunològic del cos humà. Malauradament, són les cèl·lules hoste preferides del VIH, el qual les ataca i les destrueix. Una persona sana té de 800 a 1.500 limfòcits CD4 per cada microlitre de sang. Si n'hi ha menys de 200, les defenses immunològiques esdevenen insuficients.

En combinació amb la càrrega vírica, el recompte de limfòcits CD4 és un indicador fiable de l'estat del pacient. Els limfòcits CD4 es compten directament de la mostra de sang fent servir un mètode anomenat "citometria de flux (làser)". Es cobreixen els anticossos monoclonals, que reconeixen estructures d'una superfície determinada en aquestes cèl·lules, i els limfòcits CD4 són etiquetats amb marcadors fluorescents especials, la qual cosa permet distingir aquestes cèl·lules de totes les altres a la mostra i comptar-les mentre passen per un detector.

"Rentat" d'espermatozous
El semen d'un VIH positiu pot contenir un alt nombre de virus, tot i estar seguint una teràpia antiretroviral. Per sort, generalment els virus no s'enganxen als espermatozous vius (els quals es necessiten per a la fecundació), però estan al semen connectats amb espermatozous morts i amb altres cèl·lules. Així, doncs, es poden separar els espermatozous vius que es vulgui dels virus i de les cèl·lules infectades mitjançant una espècie de "rentat" que comprèn tres passos de centrifugació gradual.

A continuació, s'analitza cuidadosament una mostra de l'esperma rentat per veure si hi ha àcid nucleic víric, fent servir mètodes de detecció altament sensibles, com la PCR. Durant aquest procés els espermatozous restants s'emmagatzemen a través de la crioconservació perquè es mantinguin vius i després d'haver comprovat que no tenen cap virus (és a dir, no s'ha trobat cap rastre de virus ADN o ARN). Aquest esperma s'utilitza per a una inseminació artificial o, si cal, una FIV.

Què és un gen?
Què és un cromosoma?
Què és l'ADN?
Què és una proteïna?
Què és la mitosi/meiosi?
Què és l'herència?
Proves genètiques per a malalties
Com es pot clonar un embrió humà per tal de curar malalties?
Com s'obtenen cèl·lules mare a partir d'un embrió?
Com es pot crear una planta del tomàquet resistent als insectes?